Irene Nemirowsky, Suite francesa

Aquest escriptora ha estat un dels meus últims grans descobriments. Irene Nemirowsky (Kiev, 1903-Auchswitz, 1942) venia d'una família benestant ucraniana, va ser educada per una institutriu francesa, va viure a França i el francès va ser la llengua de les seves escriptures. No té gaires llibres escrits perquè no va tenir gaire temps. Es trobava a França durant l'ocupació nazi, i va ser perseguida. De fet va ser una de les moltes víctimes que va morir en un camp de concentració, lluny de les seves filles, que van poder escapar de l'extermini, i que van guardar durant anys una maleta de la seva mare, la maleta contenia una novel·la captivadora, que la Irene no va poder acabar. Suite francesa és la darrera obra inacabada de l'escriptora ucraniana, una novel·la que parlava del que estava passant a la França del moment, de l'arribada de les tropes alemanyes a França, de la confusió de la població, de les famílies dividides, de les vides truncades. Una novel·la que parla del millor i del pitjor dels homes i de les dones, de la  humanitat en singular i de la barbàrie de la humanitat en plural. Una novel·la completament actual, perquè, siguin quines siguin les circunstàncies que ens envolten, les persones continuem manifestant semblants inquietuds, desitjos i pors. I que posa de manifest, com ho fan molts altres llibres, que la fi no justifica els mitjans, mai, que això només és una excusa interessada. No us perdeu aquesta novel·la plena de petites vides palpitants, petites segurament vistes des de la perspectiva dels poderosos, gegants vista des de la perspectiva de la Irene, vides que no sabem en molts casos com acabaran perquè l'escriptura no va poder continuar escrivint. Però que trenquen el tòpic que diu que una novel·la ha de tenir un inici, un nus i un desenllaç. A Suite francesa li manca el final  però té una força inusual, és una novel·la que destil·la realitat i impecablement escrita.

Jonathan Franzen, Llibertat

Llibertat és una novel·la gegantina altament recomenable. No és una novel·la fàcil, en el sentit del tipus de novel·la que enganxa des de la primera pàgina. Però un cop dins de la història els personatges captiven i la ploma del nord-americà Jonathan Franzen deixa ganes de més. Les més de vuit-centes pàgines repassen la història recent dels Estats Units d'Amèrica, de la classe mitja-alta, de la pagesia, de la classe política, dels que eren joves als anys setantes i dels que són joves avui en dia. Una novel·la que pren partit sense caure en les simplificacions, des del meu punt de vista és tot el contrari, un poliedre complicat, amb costats foscos i costats clars però mai senzills. La novel·la explica la vida d'un matrimoni qualsevol, la família Berglund, formada per la Patty, en Walter i els seus dos fills, el Joey i la Jessie, d'entrada dos pols oposats que en realitat s'assemblen més del que creuen. El protagonisme el completa l'amic de la parella, en Katz. La trama principal l'explica la Patty a través d'un diari que li serveix com a teràpia en un moment de depressió i desorientació, un moment en què els sòlids pilars en què creia construïda la seva vida es fan miques. És innmegable el to àcid, crític, de la descripció que en fa en Franzen d'aquests personatges que forman part d'unes generacions que actualment conviuen als Estats Units. I com l'afany de fer ús de la llibertat personal porta a tots i cadascun dels personatges a fer el que creu que vol en determinades situacions, arribant a una "veritat" absoluta que a vegades porta a circumstàncies complicades, decebedores o tristes però que, finalment, porten a la redempció de tots els personatges. Una novel·la de veritats no sempre agradables, de fugida de les hipocresies i de la recerca de l'honestedat de les persones.

Javier Reverte, La noche detenida

Javier Reverte és un periodista que ha dedicat gran part de la seva vida ha publicat llibres sobre viatges, però aquest cop Reverte explora l'àmbit de la ficció amb una obra EMOCIONANT, així, en majúscules. No es tracta d'una novel·la original, tracte el conflicte armat als Balcans, i és la història d'un amor impossible, però Reverte aconsegueix que el lector es posi en la pell dels personatges principals, sentin la por de les bombes al caure, l'amor entre els morts, la nit detinguda esperant l'arribada de la llum del dia i de la guerra.
Reverte va viatjar a Sarajevo l'any 1992, per escriure reportatges sobre la guerra als Balcans, d'aquella experiència va sorgir la novel·la La noche detenida, una història que xucla de la realitat per ficcionar les vides de persones que es converteixen en personatges, fins a quin punt hi ha realitat i ficció és difícil d'esbrinar, i segurament en algun moment de la lectura molts lectors es plantejaran si realment hi ha un Miguel i una Alma, els protagonistes de la novel·la, en la vida real. Perquè Reverte explica precisament l'estada un periodista a Sarajevo, de fet la novel·la comença a París, on el Miguel, periodista "alternatiu", rep l'encàrrec de viatjar a Sarajevo per fer una sèrie de reportatges en profunditat sobre l'esdevenir del conflicte, sobre la vida de les persones més enllà de les grans xifres i estratègies que ja cobreixen els grans mitjans de comunicació dia rere dia a les portades dels diaris, als telenotícies i a les emissions de ràdio. El periodista, deixa la comoditat de la vida acomodada a París i la companyia de la seva parella per marxar un temps i omplir-se de la quotidianitat d'una guerra, com totes, trista. I l'estada de Miguel canvia la seva pròpia vida. No només per veure i viure en pròpia pell l'horror de la violència, sinó també i sobretot perquè coneix l'Alma, una metgessa valenta que ha aconseguit que el fill i el marit s'allunyin de la ciutat assetjada però que no pot deixar d'exercicir la seva professió i fugir ella per una sòlida vocació de salvar vides, tot i que la seva pròpia estigui amenaçada. Entre els dos sorgeix un amor impossible, efímer però intens. És l'amor entre dues persones adultes que saben que aquella relació té un principi i un final, cap dels dos és lliure, i tampoc es plantegen res més enllà del parèntesi que representen aquells dies. Un amor madur i un amor preciós i emocionant en què es troben dues ànimes que no deixaran d'estimar-se. I més enllà de la història d'amor i del conflicte, la novel·la fa reflexions interessants sobre el paper dels mitjans de comunicació a les guerres, sobre la presència i actuació dels periodistes en els conflictes, la forma en què tracten els subjectes afectats (moltes vegades com a objectes), i l'ètica d'una professió que cada cop costa més que surti al carrer a cercar notícies.

Dime quién soy, Júlia Navarro

Dime quién soy és una novel·la que he anat deixant per llegir més endavant des de fa temps. No és que no m'atraiés prou el tema, tampoc era degut a les opinions rebudes, gairebé sempre favorables. Però he de reconèixer que tenia alguns prejudicis abans per començar a llegir aquest llibre d'una vegada. I els prejudicis em van durar unes tres centes pàgines de lectura inicial - Dime quién soy és un "novelón" de gairebé 1100 pàgines-. Quins eren els prejudicis que jo tenia al principi? En resum, em semblava que el llibre era un supervendes a l'ús, una trama ben dissenyada, tragèdia, amor i misteris a parts iguals i una bona dosi de carrincloneria, aquest era el punt que més m’amoïnava. Però un cop passat el primer estadi de lectura vaig rendir-me a la història completament i vaig beure'm la novel·la amb ànsia per conèixer l'esdevenir de la vida de la seva protagonista, Amelia Garayoa. De cop i volta vaig trobar-me literalment "enganxada" als esdeveniments i als personatges que descriu molt bé l'escriptora i periodista Júlia Navarro. La història no és una història molt original, els fets transcorren des de l'Espanya republicana dels moments previs a la guerra franquista, fins a la guerra freda, però tot i així s'ha de reconèixer el mèrit de l'escriptora de fer creïble uns personatges que viuen les seves vides al límit en tot els sentits, sobretot ideològics,

i els escenaris van des del territori espanyols a l'Alemanya nazi, el París previ a l'ocupació, la Grècia ocupada, l'Argentina dels anys 40, la Rússia estalinista, Polònia, Egipte, el Regne Unit, Itàlia o Israel. La documentació és simplement inmillorable, almenys des del meu punt de vista, i la descripció dels estats emocionals també. 

Des del meu punt de vista, el que seria el punt dèbil de la historia és el personatge que ens va descobrint la vida de la protagonista, el seu besnét, troba el fil de les històries de forma facilíssima, sobretot tenint en compte que fins al moment en que es posa a investigar sobre la vida de la seva misteriosa parenta ningú no en sabia res. I a la vegada, els testimonis que va trobant, situats a diversos punts del mapa (Itàlia, Gran Bretanya, Israel…) tampoc no fan una explicació de tot el que coneixen d'una vegada, sinó que fan que l’investigador de la vida d’Amelia vagi i torni en diversos moments per ser entrevistats seguint el principi de linialitat en el temps de la historia de la protagonista. En fi, que hi ha dosis d’increidibilitat en la forma de descobrir la vida de la protagonista per part del jove narrador, així com també resulta bastant increïble que Amalia Garayoa concentrés en la seva vida tantes vides. Però això és la ficció, la concentració d’esdeveniments increïbles, si l’escriptora ho vol, en un sol personatge.

A banda d’aquestes llicències de la ficció, la novel·la és un “reportatge” fascinant sobre la recent historia de la humanitat, fets que per als més joves poden semblar molt llunyans però que cal que no oblidem mai: les barbàries que suposen totes les guerres, la bojeria d’alguns líders com ara Franco, Mussolini i Hitler, la duresa de la vida de moltes persones i els rencors acumulats. Sens dubte, una novel·la extraordinària per entendre el present històric i aprendre del passat.

Cosmofobia, Lucía Etxebarría

Cosmofobia és una novel·la que us agradarà a tots aquells i aquelles que disfruteu amb les històries que transpiren veritat i frescor. No és perquè es tracti d'una novel·la basada en una història real, encara que potser sí que es basa en moltes històries reals. Sinó perquè els personatges són frescos, podem sentir els seus batecs, sentir les seves pors i alegries. El protagonista de la història no és un únic personatge, es tracta d'una novel·la coral, amb moltes veus, tot un entramat d'històries petites i grans, relacionades entre sí, d'una forma a vegades directe, altres indirecta. I a mesura que avancem en les petites històries dels personatges que apareixen, tot pren un sentit, el sentit de la vida quotidiana, el sentit del dia a dia. No trobarem a Cosmofobia una gran història, un gran misteri, res de semblant, i tot i així, la novel·la es llegeix de forma molt agradable perquè en realitat el que anem llegint és el misteri de la vida, de totes les nostres vides, amb les grans coses i les petites coses, amb les penes i les alegries de viure. L'entorn és el d'un barri de Madrid, però podria ser un barri de qualsevol ciutat d'avui en dia, en el que es barregen la gent de tota la vida, i la gent nouvinguda, els fills dels emigrants del camp a la ciutat dels anys setanta i els fills dels arribats de països llunyans que darrerament han buscat el paradís a la vella Europa, amb el racisme, la integració, la interculturalitat, les noves formes de convivència, les famílies d'ara i les famílies d'abans. Amb tots aquests ingredients, Lucía Etxebarría elabora un teixit resistent als més exigents lectors i lectores,  una interessant novel·la de la qual qualsevol de nosaltres i els del nostre entorn podríem forma part com a personatges protagonistes. Una novel·la que es llegeix fàcilment i que passa volant, com la vida.

La vida imaginaria, Mara Torres

La Mara Torres (25 de setembre de 1974) és una professional del periodisme que m'agrada molt, i quan va publicar la seva primera novel·la, aquesta de la que us parlo avui, tenia moltíssimes ganes de llegir-la, i he de dir que ha complert amb totes les meves expectatives i, fins i tot, les ha superades.

L'escriptora edita un telenotícies poc convencional quan a format i quan a prioritats, és a dir, que té una perspectiva una mica diferent a la que tenen tots els programes d'aquest format, quelcom que per a mi el fa molt atractiu, sobretot tenint en compte els temps que corren pel periodisme "original". No m'allargaré més sobre el tema, perquè el motiu de l'entradeta al blog és un altre. El que sí que vull esmentar és que la Mara, a banda de ser una periodista com la copa d'un pi, i de tenir un currículum més que satisfactori, ha fet un postgrau i doctorat en estudis de Llengua i Literatura i el 2008 va començar estudis de Literatura comparada a la Complutense de Madrid, és una escriptora molt vàlida i original. I no ho crec només jo, i ja sé que els premis no sempre volen dir quelcom, però per a mi aquest cop sí, i amb aquest llibre Mara Torres va quedar finalista del planeta 2012.

La vida imaginaria és una llibre molt recomanable, sobretot, per la frescor que destil·la. És un text en el que la realitat i la realitat imaginada (el que li passa pel cap a la protagonista) es barregen de forma divertidíssima, i tot i que tracta un tema dramàtic com la separació, ho fa des d'una perspectiva optimista, tal i com resa al final del llibre: "el pruno está en flor", és a dir, que al final tot pot començar de nou, la vida té això de meravellós. La història comença amb una separació, la parella de Nata, la protagonista, l'acaba de deixar. Durant la novel·la ella analitza els perquès de la nova situació, intenta buscar els motius de cadascuna de les paraules que ha tingut amb el seu ex, intenta entendre perquè la deixa si ell s'acomiada d'ella amb un "amor", com si encara l'estimés com abans, i Nata no entén res. Però de mica en mica, amb el pas dels dies, dels mesos, amb les reflexions solitàries, i les reflexions en companyia dels amics Nata va entenent, i va adonant-se de qui era ella, qui era ell i què passava entre tots dos, i en que potser allò que tenien no era tan meravellós. Una part de la protagonista encara segueix enganxada al seu antic amor, però hi ha una nova Nata que vol oblidar-ho tot, començar de nou, tornar a experimentar, i aquesta és la Nata que guanya. I perdent el passat, però sense oblidar-lo del tot, guanya un present, i un nou amor, algú que mai abans que hagués cregut que seria el seu perfil de parella, i per això potser ho porta en secret durant molt de temps, tan tapat que està a punt de perdre'l quan el que havia de perdre era la por a viure. 

Segurament us assemblarà una novel·la romàntica pel que explico, però us ben asseguro que és molt més que això perquè la història parla també d'una generació -gent d'entre trenta i quaranta anys-, generalment al·lèrgics als grans compromisos, insegurs i una mica perduts, descriu la fragilitat de les relacions, paral·lela a la debilitat de les feines, i així acaba parlant de l'actualitat d'una ciutat com Madrid, però que podria ser qualsevol gran ciutat occidental, i d'una societat en canvi continu. Una novel·la que emociona, trista però divertida, i sobretot, vital i optimista.

Hanna i Emil, Belinda Castles

Hanna i Emil és una bonica història d'amor i tenacitat, d'ideals i enteresa, de principis i de coherència. Una cosa que sens dubte ja són bons motius per llegir-la, i més tenint en compte l'època en què es desenvolupa, un moment duríssim per a la història de la humanitat, la II Guerra Mundial.

En realitat la novel · la és la recreació de les memòries reals d'Hanna, la protagonista, per part de la seva néta, l'escriptora, encara que en la novel · la que explica la història és la néta fictícia, Flora, que rep una caixa amb manuscrits de la seva àvia i comença a llegir-los, i és llavors quan comença el relat i coneixem la commovedora vida dels protagonista.

De fet, si el llibre té algun punt dèbil és que després aquest capítol- el de la trobada dels papers de Hanna per part de la seva néta - , mai es tanca. Coneixerem a través de les pàgines de la novel · la tot el que passa a Hanna ja Emil, però no el desenllaç de la néta després de llegir els documents. Potser no era l'objectiu de l'escriptora fer-nos saber res més de la Flora, el cas és que jo em vaig quedar amb la sensació que em faltava alguna cosa per estar completament satisfeta amb la lectura.

Les paraules de l'editorial per presentar la història són les següents: " Emil , veterà alemany de la Primera Guerra Mundial, torna a casa i es troba un país trasbalsat. La inflació i la desocupació precipiten a Alemanya cap a la catàstrofe i la participació d'Emil a la resistència l'obliga a abandonar la seva llar i la seva família. Mentrestant, al West End londinenc, la Hannah és una jove i poliglota jueva russa que, ansiosa per conèixer món, decideix viatjar a Europa i caminar per un continent abocat a la guerra total. A Brussel · les coneix al extenuat Emil, que acaba de creuar la frontera a peu des de l'Alemanya nazi, on la tragèdia està cada vegada més a prop. Durant un breu espai de temps construeixen una vida junts a Anglaterra, abans que esclati la guerra i que l'Emil, per la seva condició d'alemany, sigui reclòs i exiliat. Hannah, decidida a trobar-lo, emprèn un viatge per mar en solitari i amb un munt de perills ... Hannah i Emil és una narració commovedora i real de valor i determinació impulsada per les poderoses corrents de la Història. Un relat d'amor durador i coratge sense fi amb el caos i la devastació de la Segona Guerra Mundial com a teló de fons. Una preciosa novel · la que ens ajuda a recordar la importància de conèixer el nostre passat , fins i tot aquells fets que la Història oficial ha aconseguit vetllar , perquè mai més tornin a passar ".

Pel que fa a la meva opinió sobre el llibre, ja podeu imaginar amb el primer paràgraf d'aquesta ressenya que el llibre m'ha agradat molt. Els motius són diversos i tots importants. D'una banda , la recreació del moment històric, de la vida de persones reals davant circumstàncies adverses, el que em porta a pensar alguna cosa sovint oblidada : qualsevol temps passat no sempre va ser millor, de fet ,en aquest cas, el període de la II guerra mundial va ser, sens dubte, infinitament pitjor al moment que avui viu el món occidental. La bogeria d'un líder horrorós i inhumà, l'estupidesa d'algunes masses crescudes per sentir-se superiors, la covardia dels que es creien vencedors ... Les guerres sempre es cobren víctimes, determinen les formes que prenen les vides deixant poc marge de maniobra a les voluntats individuals ... No obstant això, Hanna i Emil, sobretot Hanna, aconsegueix prendre cert control de la seva vida, aconsegueix lluitar contra els elements, contra aquesta estupidesa col · lectiva, tan difícil d'ignorar, gràcies a una força poderosa, la seva tenacitat i intel · ligència, i gràcies també al seu incondicional amor cap Emil. Contra tot pronòstic aconsegueix tenir una vida semblant a la que ella aspirava a tenir, no una vida perfecta, però sí una vida intensa d'amor cap als seus i d'amor a les lletres, ja que va poder ser traductora professional a força de molt lluitar. És una dona que mai es dóna per vençuda, que creix davant les adversitats, que troba imaginació per sortir de les pitjors situacions i aconseguir felicitat.

Precisament , la construcció dels personatges és un altre dels punts forts de la història, es tracta d'homes i dones febles, veritables, creïbles al cent per cent, però també resilients, vencedors, admirables, un do que els fa tenir la capacitat per seguir endavant encara que les circumstàncies siguin les pitjors, encara que el destí es proposi separar-los dels éssers estimats o els posi proves cada vegada més difícils.

El llibre abasta un munt d' anys dels protagonistes, des d'inici de 1900 fins als anys setanta i aconsegueix condensar moments extraordinaris, deixant sempre ganes de saber-ne més, ja sigui de la vida d'un dels seus protagonistes, o de l'altre, o de les seves vides en comú, des les seves anades i vingudes al vell continent, dels amics que els envolten, dels desencontres i les trobades casuals ... Un llibre preciós, una lliçó de vida, una lliçó d'història .